Habitatges d’ús turístic

Un pla d’urbanisme és un instrument legítim per a sotmetre a prèvia autorització administrativa l’exercici d’una activitat d’habitatges d’ús turístic (HUT), i les condicions que estableix aquest pla per a condicionar la concessió d’aquesta autorització resulten proporcionades i estan suficientment justificades per la salvaguarda de l’interès general de facilitar l’existència d’habitatges susceptibles d’arrendaments per a residència dels ciutadans.

En aquests termes s’ha expressat recentment el Tribunal Suprem (TS) en un contenciós entre l’Ajuntament de Barcelona i l’associació d’apartaments d’ús turístic d’aquesta ciutat, quan aquesta última va impugnar el pla especial urbanístic per a la regulació d’HUT aprovat per l’ajuntament entenent que atemptava contra la normativa europea i estatal sobre el lliure accés a les activitats de servei i l’exercici d’aquestes.

Es va pronunciar abans el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que va estimar algun dels punts interessats per l’associació:

– falta de cobertura legal i urbanística: amb un mer planejament urbanístic municipal s’ha tractat d’incidir en l’exercici de les competències autonòmiques en matèria de turisme i en l’exercici de la concreta activitat dels habitatges d’ús turístic.

– la simple circumstància formal que s’hagi produït una alta al cadastre com a habitatge en la ubicació temporal que s’hagi estimat d’interès amb la documentació que era necessària per a fer-ho, no implica sense més ni més que es compleixin les exigències en sentit propi d’ús d’habitatge.

No obstant això, el TSJC va rebutjar que el pla vulnerés les normes sobre la llibertat d’accés a les activitats de servei que estableix la normativa europea sobre la qüestió, que conté un mandat als estats membres a l’efecte de constatar si els requisits que s’imposen per a l’accés a una activitat de servei o d’establiment mitjançant una prèvia decisió administrativa se subjecten als «requisits no discriminatoris». Per a això, els requisits han de complir les condicions següents:

– que no siguin discriminatoris;

– que estiguin justificats per una raó imperiosa d’interès general;

– que siguin adequats per a garantir l’assoliment de l’objectiu que es persegueix.

En vista d’aquestes exigències normatives, la qüestió controvertida plantejada davant el TS era determinar en quina mesura els instruments de planejament urbanístic poden regular les condicions d’accés i exercici d’una activitat i, fins i tot, limitar en un àmbit territorial concret l’exercici d’activitats prèviament legalitzades, que concretament fan referència als habitatges d’ús turístic, i la incidència d’aquesta regulació en l’àmbit de la lliure prestació de serveis.